El problema de l’habitatge a l’Estat Espanyol
Socialisme o barbàrie, la crisi del sistema capitalista
La crisi del sistema capitalista demostra el comportament criminal del mateix. Per pagar els seus deutes “de joc” als mercats internacionals la burgesia es veu obligada a estrènyer tot el que pot la classe treballadora, provocant retallades massives en drets socials bàsics i tot tipus d’excessos que provoquen autèntics drames personals, entre ells l’increment exponencial dels suïcidis. La burgesia, com a classe social que decideix realitzar conscientment un tipus de política, és la culpable d’aquest tipus de drames, que no són degutsa la debilitat de caràcter de les persones afectades, ni a l’atzar…
L’últim congrés de psiquiatria, reunit a València, ja va dictaminar com fa sis mesos es realitzaven 9 suïcidis diaris a l’Estat espanyol, dels quals 3 se’n podria que eren directament per causes motivades “per la crisi econòmica”. No entro a valorar quants dels altres suïcidis diaris que es duien a terme llavors segons les estadístiques oficials són deguts a causes “indirectes” socials, i en quina quantia. La veritat és que, amb rigor, ja es pot establir científicament que una determinada política està matant a la gent, cada vegada més. Això només es pot qualificar “d’assassinats socials”.
El parany i la mentida del deute
El sistema capitalista està demostrant el seu caràcter més reaccionari a causa de lacrisi de sobreproducció que sofreix. Ara com ara, no és capaç de solucionar capproblema dels quals estan assotant diàriament a la classe treballadora. Per contra,només és capaç d’oferir retallades i contrareformes en el seu propi benefici, tractantque els treballadors paguem el seu deute. Un deute del qual els únics beneficiaris han estat els burgesos. El 2008 va començar la crisi, amb la caiguda del gegant financer Lehman Brothers, banc del que, recordem, el propi ministre d’Economia Luis de Guindos formava part del seu consell d’administració. Llavors, a l’Estat espanyol havíem passat per una dotzena d’anys d’un auge econòmic que va ser explotat principalment pel sector de la construcció i financer.
Els capitalistes, amb el crèdit que van promoure, van intentar sortejar les crisis ordinàries que afecten al sistema capitalista, per possibilitar que els treballadors poguéssim comprar aquest “estoc” d’habitatges sobreproduït. Però els deutes cal pagar-los, i quan va esclatar la crisi aquesta es va fer més forta, pel llast del crèdit convertit en deute. Durant els anys d’auge, qualsevol podia aconseguir un crèdit, no era difícil trobar feina. A més, els crèdits eren a un interès molt reduït. Això va produir l’endeutament de les famílies, i sobretot d’empreses i bancs; fent que el conjunt de tot aquest deute privat ara com ara a l’Estat espanyol sigui superior al 300% del PIB. El Deute Públic de l’Estat era del 36% del PIB en el 2007.
El problema de l’habitatge
L’allotjament és un dret bàsic innegable a ningú. El fet de tenir un habitatge digne i amb garanties de que aquest no es perdi és necessari per a una vida humana i digna, fins i tot des d’un punt de vista psicològic. Per contra, el problema dels desnonaments fa que la classe treballadora hagi de viure angoixada per no perdre casa seva.
Des de l’inici de la crisi en 2008 s’han produït a l’Estat espanyol més de 400.000 desnonaments, sense importar edat ni gènere. Jubilats, treballadors amb fills petits i nadons, han estat trets per força de les seves cases per no poder pagar el deute que els lligava amb el banc. Però, com s’ha esmentat abans, el capitalisme, en la seva crisi orgànica, només pot oferir retallades i contrareformes.
La Constitució de 1978 garanteix el dret a l’habitatge digne en el seu article 47:
“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.”
Però, què dir de la Constitució ara? Pur paper mullat, legal, però pur paper mullat arribat el cas, ja que comença per acceptar la lògica del capitalisme. En acceptar-la, en una crisi com l’actual, es deixa tot el poder en mans dels consells d’administració de la gran banca i gran empresa. Com van dir Marx i Engels en El Manifest Comunista , «el Govern de l’Estat modern no és més que una Junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa.
«L’alternativa de l’Esquerra sobre el problema de l’habitatge, en primer lloc, ha de començar per reivindicar “no més desnonaments”.
Ada Colau, la ILP, i la dació en pagament
La qüestió de l’habitatge ha estat en l’ordre del dia aquesta setmana. El dia 13 de Febrer s’aprovava al congrés l’estudi i tramitació de la ILP promoguda per laPlataforma d’Afectats per les Hipoteques, gràcies a que finalment van votar a favor d’aquest tràmit els diputats del PP, pressionats per les fortes protestes socials. Mentre aquest tràmit burocràtic era aprovat (el que significa que ara es tramitarà aquesta llei, refonent-se segons el PP amb la llei que ja preparava el Govern central), se succeïen els suïcidis d’una parella d’ancians en el municipi de Calvià, a Mallorca; i el d’un home a Alacant, als quals se’ls va sumar un altre un dia mes tard a Biscaia.
Un dels grans problemes de l’habitatge a l’Estat espanyol es troba en els deutes hipotecaris, motivats per l’especulació duita a terme en el sector durant els anys de l’auge (que va portar també a la sobretaxació per part de les empreses taxadores, lligades a les constructores). La majoria de famílies estan endeutades fins als núvols. Quan es va a procedeix a un desnonament es torna a taxar la casa, però ara tenen un valor molt inferior, haguent de pagar les famílies la diferència entre el preu en que la van comprar i el preu actual, a més de perdre l’habitatge.
La ILP va reunir gairebé 1,5 milions de signatures de treballadors de tot l’Estat demanant la dació en pagament. També vam poder veure al seu portaveu, Ada Colau, parlant al Congrés dels Diputats, dient “criminal” a la banca, una visió que cada vegada més s’estén entre la classe treballadora. Ada Colau va insistir en el seu discurs a les Corts dient que “la dació en pagament és la solució”, per al problema de l’habitatge. Davant la situació actual, la dació en pagament és un pas positiu, al no comportar el doble drama de perdre la teva casa i, a damunt, seguir endeutat. Ara bé, en una situació en la qual hi ha diversos milions de cases en venda (noves i de segona mà). Hem de conformar-nos merament amb obtenir la dació en pagament, o hem d’unir l’obtenció d’aquesta a la lluita per un habitatge digne per a milions de famílies?
Una alternativa al problema de l’habitatge
Ahir mateix (27-02-13), a El País , l’economista Santiago Carbó, un dels màxims experts del sistema financer espanyol, explicava el punt de vista dels capitalistes d’aquest país:
“…Ha estat una pràctica habitual que els bancs utilitzin les hipoteques per crear títols de deute que puguin ser comprats per inversors. La dependència financera exterior queda de manifest quan es comprova que Espanya compta amb mig bilió d’euros en instruments hipotecaris titulats per les seves entitats financeres (…) Per això, si es canvia substancialment el valor de la garantia que suposen aquestes hipoteques (per exemple, amb una dació en pagament retroactiva) es podria fallir la seguretat jurídica i tot el sistema de finançament pot col·lapsar-se…”.
Ara bé, si seguim a Carbó en la seva anàlisi, sembla que hi ha un problema en si en el fet de canviar la “naturalesa jurídica” d’aquestes relacions establertes. Això no és cert.
No hi ha hagut aquest problema per canviar la llei de manera absolutament extraordinària perquè l’Estat es quedés amb Bankia i la resta de la banca malalta, la qual cosa ens ha costat als quals paguem impostos 40.000 milions d’euros i ha produït de manera important al fet que el Deute Públic hagi avançat en un sol any 14 punts, fins a situar-se en el 84% del PIB: és a dir, l’Estat (els treballadors amb els seus impostos), ens fem càrrec de deute privat de la banca malalta perquè passi a ser deute públic nostre. Això és un gegantesc robatori, legal, però robatori al cap i a la fi: aquesta quantitat és superior a la qual s’ha detractat dels serveis públics en els últims dos anys amb els diferents ajustos.
Tampoc va haver-hi cap problema legal quan els dirigents del PSOE (secundats pel PP) van canviar al setembre de 2011 la “sacrosanta” Constitució per a que, de la nit al dia, totes les lleis fonamentals (com el dret a l’habitatge) passessin a segon pla enfront del pagament dels interessos del Deute Públic que, oh, misteris de la vida! creix exponencialment. Això sí, així com Jesucrist va aconseguir el miracle dels pans i els peixos, aquí s’ha obrat el miracle de la transmutació del deute privat dels bancs en deute públic per als treballadors.
L’Estat, a més, és l’únic aval dels diners que el BCE li presta a la banca (a la malalta i a la “sana”), a l’1% perquè aquesta especuli contra el Deute Públic al 6%, o més encara, aconseguint un benefici vergonyós. Aquesta diferència la paguem també els treballadors amb els nostres impostos. Això és un altre robatori, legal, però també un robatori.
Per tant, totes aquestes mesures, decisions i canvis legals (que tenen certa substància i importància) són possibles. Això sí, tots tenen com a denominador comú el de protegir els immensos interessos d’una ínfima minoria de la societat. Per què ens hem de conformar?
Sí hem de lluitar per una vida digna, que sí és possible.
Sí existeixen els pisos per a que tots els que vivim a l’Estat espanyol visquem sota un sostre digne. Fem-ho legal.
La solució al problema, des del nostre punt de vista, segueix, per tant, per l’adopció de mesures de control de la banca, però no només de la “banca malalta”, sinó per controlar la totalitat de la banca, propietària de fet de les principals constructores immobiliàries. Si, seguint a Carbó, aquests “ll·luminats” financers han elevat la dependència exterior al mig bilió d’euros perquè no trobaven suficient capital en aquest país per prestar la immensa quantitat de doblers amb el qual especulativament ens han obligat a comprar els pisos, el valor dels quals han decidit conscientment elevar (posant-se d’acord bancs, constructores i taxadores) On ha anat el benefici generat per milions de famílies treballadores que religiosament han pagat els seus terminis d’amortització al costat d’uns interessos usurers durant 15 anys de creixement econòmic? Volem investigar TOTS els seus llibres comptables, TOTS els seus comptes. NO ENS FIEM D’ELLS.
Ells no tenen credibilitat. Hem de confiar, la classe treballadora i la immensa majoria de la societat, en nosaltres mateixos per posar ordre en aquest disbarat. Aquest règim que han edificat, cada dia més ple d’escombraries, no ens representa. Fem-ho caure!
El nostre diputat Alberto Garzón li va etzibar valentament a Mario Draghi, la setmana passada, que “hauria de ser jutjat penalment”. Nosaltres diem que també cal fer-ho amb tots els gestors d’aquest gegantesc robatori legal als treballadors de l’Estat espanyol. Les vides de centenars de persones que s’han suïcidat (recordem, si més no tres persones diàriament per “motius directament socials”) no es poden recuperar lamentablement, però per què les poques desenes que manen en els consells d’administració de les constructores i gran banca valen més que els molts centenars que van caure en la desesperació?
Clar que no demanem la mort de ningú: demanem que responguin dels seus actes, per començar, deixant en mans de la immensa majoria de la societat, que viu en una creixent desesperació, els recursos i drets que molt legalment ens han robat entre uns pocs.
Qui paga mana, diu el refrany: aquí li estam pagant de totes les maneres hagudes i per haver-hi, quantitats ingents de doblers a uns pocs. Ja n’hi ha prou! Manem nosaltres, ja que som els que paguem.
Que l’Estat comenci per prendre el control de constructores i bancs. Nosaltres els administrarem millor, amb llum i taquígrafs, democràticament, gestionats per nosaltres mateixos! La gran majoria d’habitatges buits es troben en mans de la gran banca. Per tant, la nacionalització d’aquesta donaria accés a tot aquest “estoc” d’habitatges sobreproduïts. Així es podria crear un parc públic d’habitatges destinats al lloguer social, per no més d’un 20% del total d’ingressos familiars, o fins i tot una moratòria del pagament en cas que els ingressos no siguin suficients per subsistir i pagar l’habitatge. Sobra dir que també és important explicar a la gent que serà desnonat que amb elsuïcidi no s’arreglarà res. Però la millor vacuna contra aquesta malaltia social és que la gent, massivament, tingui confiança en què sí que es pot! Sí podem canviar les coses, canviar les nostres vides i l’injust sistema capitalista que vivim: l’única alternativa passa per organitzar-se i lluitar.
Com va dir Trotski: “ La vida és bella. Que les futures generacions l’alliberin de tot mal, opressió i violència i la gaudeixin plenament”. Hem de llançar un crit d’optimisme, sí que es pot!
La PAH ha estat realitzant un excel·lent treball, tot el moviment obrer organitzat està obligat moral i materialment a posar-se al seu servei per aconseguir, aquí i ara, tombar en les properes setmanes els intents legals del PP per eternitzar el drama de l’habitatge. Però no ens podem conformar amb “repartir la misèria”, volem una vida digna, que avui ha de començar per poder habitar i gaudir d’uns habitatges que ja existeixen, i que no deuen seguir pertanyent a els qui estan portant al país a la ruïna, els capitalistes, ja siguin grans constructors o financers.
En els anys 70, en molts barris obrers de diferents ciutats, les mobilitzacions populars de llavors sí van aconseguir millorar molt l’habitabilitat i urbanisme a desenes de barris obrers, amb la participació i el control dels treballadors organitzats en les associacions de veïns.
Ara, l’experiència ens indica que aquest problema no es solucionarà sobre la base de la propietat privada dels grans mitjans de producció: el dret a l’habitatge passa completament per la intervenció dels poders públics, sota el control de les organitzacions i moviments socials, com la PAH, amb la participació directa dels afectats.
Però ara, la diferència és que el problema de l’habitatge està lligat al del major deute de les famílies de la història; aquest deute, al seu torn, apareix lligat al de la banca, que s’està netejant al seu torn transvassant els seus “actius malalts” al Deute Públic; i, finalment, mentre el Deute Públic era de menys del 10% del PIB a mitjans anys 70, ara està in crescendo per sobre del 84%. Ara tot està unit, aquesta crisi econòmica del capitalisme espanyol és molt superior a la de llavors. En darrera instància, la batalla política que porta a la resolució del problema de l’habitatge afecta a pilars fonamentals del sistema. Aquest problema, per tant, no es pot aconseguir sense resoldre altres (sanitat, educació, pensions, drets laborals, desocupació, banca…). El canvi de règim és el canvi de sistema capitalista. El Procés Constituent que es reivindica des de l’esquerra serà un avortament si no dóna una resposta satisfactòria i ràpida a totes aquestes necessitats. El capitalisme és un sistema caduc i reaccionari al que li ha arribat l’hora. El problema de l’habitatge tansols exemplifica una de les deficiències que patim.
Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]
Para conocer más de la OCR, entra en este enlace
Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí