Catalunya – El poble ho crida i ho lluita al carrer: “l’1-O votarem!”
Aquests dies el poble de Catalunya lliura una batalla èpica contra l’aparell repressiu de tot un Estat, armat amb el dret a decidir el seu destí davant tots els gossos i llops que udolen venjança enfront del desafiament revolucionari de no veure acceptada la seva legalitat ni les seves imposicions. Desenes de milers de persones surten a diari als carrers de tot Catalunya, veim els primers passos de l’entrada en escena de la classe obrera en els esdeveniments i també els primers elements d’organització popular amb la creació de comitès de lluita en alguns barris. Milions observen confusos i expectants a la resta de l’Estat espanyol. Els propers dies es preveuen decisius.
Darrere l’operatiu policial i judicial de dimecres dematí que, suposadament, varen desmantellar l’aparell organitzatiu del referèndum i que va detenir els seus màxims responsables, el govern i la premsa espanyola estaven exultants i es mostraven arrogants: “Els hem derrotat!”, “Ja no es podrà votar l’1-O”. Tot el seu missatge era: “Rendiu-vos, la vostra causa no té esperança!”.
Però en qüestió d’unes hores milers de persones havien sortit indignades als carrers de Barcelona a fer protestes. Va ser la gota que va vessar el got després d’una setmana de provocacions, d’inundació de policies a les ciutats i pobles, de registres sense ordres judicials i de confiscació de material per a la votació de l’1-O.
La darrera nit, la multitud ja arribava a unes 40.000 persones reunides al centre de Barcelona. La gent va mantenir rodejada durant 20 hores la Conselleria d’Economia, on havien entrat 18 membres de la Guàrdia Civil que no varen poder sortir-ne fins a altres hores de la matinada. La multitud va destrossar 3 dels vehicles en els quals havien vengut. Durant tota la nit es cridava “Votarem!”, el crit de guerra del moviment. Però també es cridava “No passaran!” i, significativament, “Vaga general!”. Altres diverses desenes de milers de persones varen sortir als carrers de tot Catalunya.
Una característica de la darrera setmana és que el moviment a Catalunya ha forjat un intercanvi constant de la recerca de suport i solidaritat entre l’esquerra independentista i l’esquerra espanyola que dóna suport al dret d’autodeterminació. Diversos milers de persones varen sortir als carrers de tot l’Estat durant la tarda de dimecres, a concentracions improvisades en unes poques hores, per iniciativa de l’activisme d’esquerres, per solidaritzar-se.
També s’ha generat així un reforç de la unitat en l’acció entre la CUP, Podem i altres organitzacions que s’ha concretat a actes conjunts. Durant el setge a la seu de la CUP per part de la policia, Podem va oferir la seva pròpia seu als activistes de la CUP que estaven allà congregats com un lloc de descans, per a carregar els seus mòbils, usar els serveis, etc. Tot això ha permès vèncer els recels que existien fa unes setmana entre independentistes i no independentistes partidaris del dret a decidir que està reforçant i ampliant el moviment.
La iniciativa d’Units Podem de convocar aquest diumenge una assemblea de parlamentaris i alcaldes de tot l’Estat a Saragossa a favor del dret a decidir, per fer un veto expressament al PP i a Ciudadanos, té aspectes positius, però es queda curta en els aspectes decisius. El seu objectiu és aprovar una declaració a favor d’un referèndum pactat. El que té de positiu és que combat el nacionalisme espanyolista contra Catalunya i la política repressiva del govern del PP, i apel·la a la població espanyola per a que entengui la necessitat que el poble ha de decidir el seu destí. Això serveix per elevar el nivell de consciència de les capes més endarrerides dels treballadors i de la petita burgesia, impregnades del nacionalisme anti català que propaga la dreta. També ha obligat al PNV, a contracor, a marcar distàncies amb el PP, la qual cosa a més d’haver postposat l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat, dibuixa a l’horitzó la possibilitat d’una hipotètica caiguda del govern a una eventual moció de censura, en funció del que passi les properes setmanes o mesos. Però al PP no li intimiden les declaracions, sinó els fets i la força del carrer. A sobre, a instàncies del PSOE aragonès, dominat encara per l’ala neoliberal de Felipe González, es va prohibir la celebració de l’acte a un local de la Diputació de Saragossa, havent de mudar-se a instal·lacions municipals. Sobre aquest tema, l’ala de Susana Díaz-Felipe González està totalment alineada amb el govern i la burgesia, de manera que comprometen la posició de Pedro Sánchez que intenta desesperadament distanciar-se del PP, sense poder aconseguir-ho a causa de la seva covardia en relació a la qüestió nacional catalana.
Tot i així, l’Assemblea promoguda per Units Podem no dóna un suport clar al referèndum de l’1-O, ni a reconèixer el seu resultat, ni acompanya la deriva autoritària del règim amb una proposta de mobilització.
Pablo Iglesias ha avançat en les seves conclusions de la darrera setmana. De demanar un acord amb el PP a la qüestió de Catalunya, ara planteja la necessitat d’un acord al marge de la dreta, però la seva alternativa la fia a la caiguda de Rajoy per mitjà d’una nova moció de censura, indefinida en el temps, i a un acord necessari amb el PSOE, el qual no vol saber res de l’autodeterminació catalana. Per tant, la via parlamentària i institucional segueix tancada i plena de condicionants per tots costats. Però el poble català no pot esperar. Vol votar l’1-O i està fent tot allò possible per dur-ho a la pràctica. La iniciativa ha passat al carrer i cap combinació parlamentària la podrà frenar.
Durant la nit de dimecres, enmig de les protestes a Barcelona, Rajoy va sortir a la televisió a fer un discurs, al qual aliè a la realitat dels carrers de Catalunya, va dir: “El referèndum és una quimera impossible. Renunciïn a la desobediència”. I va advertir a la Generalitat en to d’amenaça: “estan a temps d’evitar mals majors”.
La gent va respondre a la provocació de Rajoy sortint de nou al carrer. Ahir dijous milers es varen concentrar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a exigir la llibertat dels detinguts, dels quals encara en queden 6 presos, tots ells alts càrrecs de la Generalitat. Centenars han instal·lat tendes de campanya per a ocupar permanentment el lloc fins que siguin alliberats tots els detinguts. Els estudiants varen aturar totes les universitats de Barcelona i moltes escoles secundàries, i han declarat una vaga indefinida. Milers d’estudiants es varen concentrar al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona i molts altres es varen desplaçar a la concentració a l’Arc de Triomf. Un nou intent de la Guàrdia Civil d’entrar a la seu de la CUP, sense ordre judicial, va ser frustrat per la presència de centenars de persones durant 8 hores, de manera que varen obligar als efectius a anar-se’n amb les mans buides. Durant la nit, hi va haver casserolades a tots els barris de Barcelona i a altres ciutats i pobles.
Milers de persones s’estan organitzant fent aferrades col·lectives de cartells a favor del referèndum, tot i la prohibició governamental i judicial. A Reus (Tarragona) la convocatòria a una aferrada de cartells massiva parlava de fer “avançar cap a la vaga general”. Al barri barcelonès de Poble Sec s’ha construït un Comitè en Defensa del Barri, el qual va celebrar ahir a la tarda la seva primera assemblea. Un company va participar a l’acte i ens sintetitza el que es va acordar:
“Entre altres coses, es discuteix organitzar casserolades i piquets cada vegada que la policia intervengui al barri, formar grups per anar a posar cartells i evitar detencions, fer un mapa dels col·legis electorals i organitzar una xarxa de suport als voluntaris, crear una caixa de resistència, i un grup de whatsapp per a coordinar la lluita contra la repressió… una dona resumeix l’ambient: L’1-O comença avui”.
Si aquesta experiència es generalitzara i coordinara a la majoria dels barris de Barcelona i de les altres ciutats i pobles de Catalunya, el referèndum tendria garantida una autèntica organització, a causa que es troba inoperativa en gran mesura l’organització oficial, i asseguraria una enorme participació popular. L’assumpció per les masses de tasques formalment assignades a l’aparell de l’Estat és la mesura més fidedigna de la profunditat revolucionària d’un moviment de protesta popular.
La CUP, Podem i els moviments socials haurien d’ajudar a desenvolupar i ampliar aquesta tasca fonamental.
Un element significatiu a la jornada d’ahir va ser l’entrada en escena d’alguns sectors de la classe obrera. Els estibadors dels ports de Barcelona i Tarragona varen decidir en assemblea negar-se a atendre els 3 creuers de luxe que ha llogat el Ministeri d’Interior per a allotjar a prop de 6.000 policies i guàrdies civils que ha enviat el govern per a reprimir la protesta popular. Això s’ha produït després de la negativa dels hotelers de nombroses ciutats i pobles a allotjar a les forces policials, les quals la població identifica correctament com a forces d’ocupació.
També, una delegació dels bombers va participar ahir a la concentració de l’Arc de Triomf.
La central sindical CGT, la quarta amb major nombre de delegats a Catalunya, juntament amb altres sindicats menors, ha convocat una vaga general a Catalunya per a dia 3 d’octubre. Encara que CCOO i UGT, les centrals majoritàries, s’han negat fins ara a sumar-se a cap mesura de lluita, tot i rebutjar la repressió del govern, sentiran en aquests dies la pressió social i la indignació de milers de treballadors a les fàbriques, empreses i oficines.
La corrent general està arrossegant el moviment a sectors cada vegada més amplis de les masses, des de treballadors i mestresses de casa, fins a empleats d’oficina, professionals, funcionaris, estudiants i petits comerciants.
El gremi d’impressores ha emès un comunicat contra l’entrada de les forces policials a les empreses per a confiscar el material del referèndum. Més de 5.000 periodistes catalans han subscrit un manifest en defensa de la llibertat d’expressió i varen convocar ahir un primer acte de protesta al carrer. Fins i tot el FC Barcelona ha emès un comunicat en suport a la Generalitat.
El govern català, el qual va manifestar algunes vacil·lacions durant el dimecres, ha tornat a utilitzar un to ferm en conforme es referma la pressió popular des de baix.
Tots els elements d’un procés revolucionari en curs estan presents a la situació, els quals també tendrien un impacte a la resta de l’Estat espanyol, sobretot si la poderosa classe obrera catalana irromp de manera decisiva als esdeveniments. La determinació de les masses a Catalunya és anar a votar l’1-O per sobre de qualsevol consideració. Cada declaració insultant, cada amenaça arrogant només afegeix benzina al foc de la indignació social. No és casualitat que el to del govern i de la premsa burgesa, com La Vanguardia o El País, sigui a les darrers hores més circumspecte, fent una crida a la negociació, implorant a Puigdemont que desconvoqui l’1-O (un dirigent polític que, segons l’acusació del fiscal de l’Estat, hauria d’estar detingut “per sedició”), prometent més autogovern i finançament per a Catalunya. Però Puigdemont cavalca sobre un tigre del qual li serà difícil baixa. No comptaven amb l’entrada de les masses a l’escena dels esdeveniments ni que aquestes s’organitzessin pel seu compte. L’1-O o res! és el crit de guerra, i no serà per menys que això que sectors cada vegada més amplis de la població a Catalunya abandonin el carrer.
Les esperances d’un canvi radical a les vides de la gent comú a partir del 2-O són poderosíssimes. La idea d’una república catalana que rompi amb el neofranquisme desembossat instal·lat a La Moncloa i a tots els ressorts de l’Estat, està captivant més, cada dia que passa, la imaginació popular. Un exemple valent des de Catalunya, com tantes vegades a la història espanyola, enviarà ones de xoc per tota la península i podria estimular un procés similar a la resta de l’Estat. Però per a aixecar a la majoria de la classe treballadora catalana per a aquesta perspectiva es necessita un poderós programa social que no només tengui com a bandera el rebuig al règim del 78, al seu aparell podrit d’estat franquista i a la seva monarquia, sinó a una proposta el més acabada possible de transformació social: treball digne, salaris decents, habitatge per a tothom, serveis socials, etc. que, en les condicions de crisi capitalista, és incompatible amb el domini dels grans empresaris i banquers.
Tota revolució –i el desafiament i la desobediència a les lleis establertes i injustes, protagonitzat per un moviment de les masses populars, és un acte revolucionari— sempre comença per reivindicacions democràtiques; però, tard o d’hora, s’ompli de demandes socials que obren a la classe treballadora i altres sectors oprimits la perspectiva d’una nova vida. La tasca dels socialistes revolucionaris a Catalunya es proveir el programa i el mètode per a vincular la lluita per la república democràtica amb el socialisme. Si la maduresa de les condicions objectives empenyessin primer a l’establiment d’una república socialista a Catalunya, aquest seria el pròleg per a una revolució socialista a tota la península ibèrica. Això podria preparar la formació d’una federació socialista de les nacionalitats i pobles ibèrics en el camí a una federació socialista europea, i més enllà.
Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]
Para conocer más de la OCR, entra en este enlace
Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí