catalunya

Catalunya: Cap a on va el Procés?

Qui hagi seguit atentament els judicis del Tribunal Supremo i del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya contra els càrrecs de l’anterior govern de la Generalitat, imputats per posar urnes en la consulta del 9N del 2014, haurà pogut apreciar dues veritats que emergeixen clarament: per un costat queda cada vegada més evident el caràcter reaccionari del règim del 78 – que no desaprofita cap ocasió per mostrar el seu (feble) múscul contra qualsevol clam d’autodeterminació del poble de Catalunya – i per l’altre, la més que clara falta de voluntat de la direcció convergent de l’anomenat «Procés» de trencar amb el règim.

Aquesta constatació és la que marca la política que hem de seguir els revolucionaris: condemnar clarament i sense embuts el règim del 78, oposar-nos a qualsevol criminalització dels drets democràtics per part de l’Estat i alhora, denunciar el carácter fals i covard dels representants polítics de la burgesia catalana i cridar a les forces d’esquerra a trencar-hi.

Artur Mas i el PDECAT es treuen la màscara davant del poder

Escoltar en boca del propi Artur Mas que «l’ànim de desobeir no era la voluntat del Govern» o que «El 9N no tenia cap valor legal» i que «no va ser organitzat pel govern» va tenir un punt quasi grotesc. Semblava un nen que deia als pares que ell no havia fet res de dolent.

En articles precedents ja varem avisar de la falta de voluntat de la dreta catalana d’enfrontar-se al règim del 78 i de la no existència, a l’any 2017, d’una suposada «burgesia nacional progressista», però com diu Marx, la història passa com a tragèdia i es repeteix com a farsa.

Les paraules i l’actitud del que va estar al capdavant de la Generalitat i del procés van palesar la realitat del recolzament oportunista al procés per part del PDECAT: estirar la qüestió nacional i el procés a l’infinit per tapar les retallades del passat i les que segueixen en els pressupostos de JxSí i quedar-se al capdavant de la Generalitat. Aquesta situació de bloqueig però no es pot estendre al infinit, ja que les forces vives de la societat català i de l’estat pressionen perquè s’arribi a una conclusió. És una qüestió de dialèctica: tard o d’hora, la realitat del conflicte entre les classes troba una manera de trencar la boira densa de mentides.

S’acosta el dia de la veritat

Escoltant aquestes declaracions es fa impossible creure que el govern de la Generalitat tingui cap intenció d’organitzar un referèndum desobedient. La promesa de convocatòria d’un suposat referèndum respon a la necessitat del PDECAT de mantenir uns complicats equilibris al parlament. La CUP està envoltada en les seves contradiccions – per haver sacrificat el seu programa polític en nom de l’anomenat «bloc nacional», investint primer a un càrrec de CDC com a president de la Generalitat i després aprovant uns pressupostos que continuen amb les retallades de l’anterior govern – i demana alguns passos concrets cap a la independència. La tensió es pot tocar amb la mà i és fàcil entendre que les exigències de la CUP no trigaran en veure’s frustrades, provocant una nova crisi de govern. El procés està arrivant als 5 anys de vida i sense passos concrets el teatre s’acabarà sense aplaudiments del seu públic i amb una dutxa d’aigua freda per a moltes persones.

La formació d’Un País en Comú

En els últims mesos hi ha hagut la presentació oficial del document zero del futur partit unitari de l’esquerra no independentista catalana. Considerem que és un pas important per enfortir la representació política de la classe treballadora del país i per marcar el pas per a l’estat en direcció a la transformació de l’espai d’Units Podem en un espai polític orgànic. En aquest sentit, Catalunya està un pas més endavant que la resta de l’estat. Tot i això, no podem evitar senyalar que fins ara el procés de formació d’aquesta força té molt poc a veure amb el procès participatiu que va portar a la formació de Barcelona en Comú i que va generar tant d’entusiasme. La formació del grup promotor ha sigut totalment verticalista i es destaca la falta quasi total de sindicalistes i lluitadors obrers. A més el document zero es queda curt des del punt de vista polític: cap menció de la classe treballadora i un programa aigualit que no desafia ni el sistema ni la classe dominant. No és el programa combatiu i de classe que necessiten les forces del canvi. Cal que els marxistes participin activament a la formació del nou partit defensant amb contundència la necessitat d’un programa revolucionari i d’una estratègia combativa. Això no es pot separar de la reivindicació d’una estructura realment democràtica, on les bases siguin qui discuteix i escull el programa i la estratègia.

Sobirania per decidir-ho tot

En la mesura en que la burgesia nacionalista catalana no té cap interés en desobeïr a l’Estat i per tant trairà, tard o d’hora, la reinvidicació de l’autoderminació del poble de Catalunya, ens hem de preguntar, quines són les forces que poden garantir l’exercici d’aquest dret democràtic, i sobre la base de quin programa.
En realitat la lluita per l’autodeterminació passa en primer lloc per trencar amb els representants polítics de la burgesia catalana. A més, per aconseguir que la majoria del poble treballador a Catalunya recolzi un referèndum, la questió de l’autodeterminació ha d’anar vinculada a la lluita contra l’austeritat, les retallades, els desnonaments, la repressió, etc. És més, si es planteja d’aquesta manera, serà més possible guanyar el suport de la classe treballadora de la resta de l’estat. De fet és la única manera.

Trencar JxS en línies de classe. Per la unitat de l’esquerra transformadora

Hem vist que la veritat de la lluita de classes és l’única que pot portar claredat al procés. És la única que pot deixar ben clars els interessos reals que es juguen en el mateix. També hem demostrat que el capitalisme espanyol mai oferirà la possibilitat de posar les urnes. Per donar una traducció política a això hem explicat que és necessari que «Els Comuns» facin una crida a ERC a trencar amb el PDECAT i a constituir amb la CUP un bloc d’esquerres que sí pugui tirar endavant un referèndum desobedient. Això però passa, per part dels Comuns, per abandonar la il·lusió que sigui possible un referèndum pactat en el marc legal de la Constituciódel 78 i per dotar-se d’un programa socialista que trenqui definitivament amb el sistema que ofega la sobirania de la majoria treballadora, a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol.

Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]

Para conocer más de la OCR, entra en este enlace

Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí